Menu
Menu
Carregant. Un moment si us plau ...
search

Mirall retrovisor

Des del 14 de març

Un projecte d’Helena Roura

Mirall retrovisor és un recorregut fotogràfic per alguns racons de la vida de la meva àvia i la meva, que parteix de la necessitat d’apropar-me a ella, d’indagar en la relació àvia-néta i trobar què ens uneix –a vegades, precisament la diferència– en un moment en què la persona en qui jo m’emmirallava porta anys deixant-se anar, com si volgués marxar, desapareixent, alhora que apareix en altres formes.

La idea de retrovisor –mirar enrere– i la idea de mirall –identificació– es materialitzen en una sèrie de díptics (ella, a l’esquerra; jo, a la dreta). Fins que no hi ha mirall on mirar-se. L’absència de la seva veu em porta a buscar-la a través del rastre de les imatges.

Categories

Tags

Només hi ha un parell de fotografies dels primers anys de vida de la meva àvia. Dels meus tinc una desena d’àlbums. Ella va créixer durant la guerra civil espanyola a l’Empordà, separada de la mare i el pare. Jo em vaig criar en una família petita a la Barcelona post-olímpica, i passava gran part del meu temps amb la meva àvia. — [Molinàs (Alt Empordà), circa 1936 / Riudarenes (La Selva), 1995]
De quan era petita ella m’explicava anècdotes de misèria, dels canvis freqüents de casa, de com odiava els moniatos —l’únic que hi havia—, i del seu pare a la presó. A mi em semblava una pel·lícula. — [Salconduit de visita a la presó del Castell de Montjuïc (Barcelona), 1941 / Carnet del Club Súper 3, 1996]
Als 14 anys va deixar l’escola per posar-se a treballar. Ja vivia a Barcelona; als 17 anys va conèixer el meu avi i van començar a «festejar». Per a mi, l’institut va enllaçar amb la universitat. L’estiu dels meus 17, amb les meves amigues vam celebrar el 'canvi d’etapa' fent un viatge; sentia que ens començàvem a fer grans. — [Localització desconeguda, 1952 (a l’esq., la meva àvia) / Tarifa, 2010 (a l’esq., jo)]
Ella encara era 'menor d’edat' quan es va casar, als 19 anys. Jo vaig fer-me 'major d’edat' a primer curs de carrera i vivint encara a 'casa els pares'. — [Localització desconeguda, 1954 / Menorca, 2012]
Em solia dir «jo, a la teva edat, ja era casada», més per orgull que per posar-me cap pressió. Casar-me no figura als meus plans. Ella, pocs anys després de fer-ho, es va mudar amb el meu avi al pis on ha viscut «tota la vida» i on hem passat tantes estones. — [Barcelona, 1955 / Ulldemolins (Tarragona), 2016]
Mai em va expressar frustració per no haver pogut continuar estudiant, i se’m feia tendre quan explicava anècdotes de l’escola, de la botiga on treballava als 21 anys i de les seves companyes de feina. Després de la universitat vaig començar a omplir el meu CV amb feines precàries; a intentar tirar endavant projectes amb diverses companyes; a notar la 'frontera' entre treball remunerat i no-remunerat. — [Barcelona, circa 1955 (a la dreta, la meva àvia) / Barcelona, 2015 (a la dreta, jo)]
Fins els 23 anys va 'treballar'. Després es va dedicar 'a la casa'. Vaig trigar anys a entendre que 'la casa' també era 'feina', i que ella, i tantes altres, no havien deixat de treballar. — [Localització desconeguda, 1954 (a l’esq., la meva àvia) / Barcelona, 2014 (a la dreta, jo)]
No solia parlar gaire d’aquella època, però sé que va tenir cinc embarassos fins arribar a tenir el seu únic fill. A través d’ella vaig concebre la maternitat com una cosa 'difícil', fins i tot traumàtica. Però quan realment vaig prendre consciència de ser un ésser reproductiu que podia deixar de ser-ho va ser als 16 anys, quan a causa de la 'quimio' em van extirpar teixit ovàric per prevenir l’esterilitat. — [Barcelona, 1961 / Document del Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital Sant Joan de Déu, 2009]
Tampoc solia parlar gaire de quan, després de 34 anys en parella, va quedar vídua —per culpa del 'mal lleig'. Mai vaig conèixer el meu avi, mai vaig conèixer-la a ella en relació a ell. La imatge que tinc de la meva àvia és d’ella 'sola'. I crec que és així com es va crear el vincle entre ella i jo —filla i néta única—, amb la soledat de cadascuna. — [Les Borges blanques, 1989 / El Sobirà, 2000]
En aquell moment ella va començar una altra vida, la que jo he conegut. — [Barcelona ('selfie' a casa seva), 1992]
Jo vaig aparèixer a la seva el Nadal del 1992. — [Barcelona (foto peta per la meva àvia), 2001]
Recordo com m’explicava quan se’n va anar a Egipte. No havia agafat mai cap vaixell ni cap avió perquè al meu avi li feia 'por'. Per a mi, veure-la i sentir-la parlar de 'viatges' va ser una cosa freqüent, igual que poder 'viatjar' jo. — [Egipte, 1989 / Sicília, 2007]
[Astúries, 1990 / l’Aragó, 2002]
Al llarg de la meva infància eren generalment dones amb qui la meva àvia compartia el seu dia a dia. Amigues, familiars, veïnes. Sovint se m’enduia d’excursió o a passar la tarda amb aquestes dones que, d’alguna manera, formen part de mi, com tantes altres. — [La Cerdanya, 1990 (2a per la dreta, la meva àvia) / Barcelona, 2010 (a la dreta, jo)]
I va arribar un moment en què vaig adonar-me que la meva àvia s’havia fet 'gran'. I va ser força de cop. — [Barcelona (foto feta per ella des de la seva finestra), 2000]
Una operació de cor als 77 anys la va agafar cansada. Crec que no va ser gaire conscient del que li passava ni les implicacions que tindria. Tampoc sé si va ser gaire conscient quan, tres anys abans, als meus 16, em van detectar un 'càncer' —ara ja es deia així. Mai va dir-me gaire res sobre com va viure aquest 'contratemps', ni jo a ella. Crec que les dues estàvem cansades. — [Barcelona, 2012 / Barcelona, 2009]
[Barcelona, 2019 / Barcelona, 2011]
La seva veu va anar 'desapareixent' mentre jo intentava començar la meva pròpia vida. Aquest 'començament' meu va tenir com a punt de partida el seu pis «de tota la vida», on vaig mudar-me un temps després que ella vingués a casa. — [Barcelona (foto feta per ella des de la seva finestra), 1994]
[Cuina de la meva àvia fotografiada per ella, 1994 / Cuina de la meva àvia fotografiada per mi, 2015]
Així vaig conèixer l'angoixa i la tendresa que comporten cuidar una persona gran. Els nostres rols van canviar; ella va començar a ser 'una altra'. Només en una ocasió va confessar-me que se sentia sola, «molt poca cosa». Se sentia culpable de 'robar-me' l’espai; jo em sentia culpable de no tenir prou paciència. — [Barcelona, 2015]
Algun dia la duia a berenar fora, cosa que havia fet ella amb mi tantes vegades. «S'hi està molt bé. És distret», era gairebé tot el que deia. Ja començava a parlar molt poc i jo m'escoltava a mi mateixa inventant-me recursos per comunicar-m’hi: «Què? Què hem de fer? Eh? Digues...». Digues alguna cosa. — [Barcelona, 2015]
Un dia m’havia sorprès dient-me que «ja es canviaria ella els llençols». Li vaig dir que d'acord. Amb això la meva àvia em va fer veure que el més important era continuar sentint-se algú 'capaç'. Ja feia temps que no podia fer gairebé res per si mateixa quan la vam portar a una clínica residencial. — [Barcelona, 2018]
Cada cop ha anat parlant menys. Un dia va dir-me que volia marxar a casa seva i li vaig dir que allò era com una nova casa... però ni jo mateixa m’ho creia. — [Fotografia del seu últim viatge, probablement també la seva última foto, 2011]
El silenci fa temps que és el seu refugi; així m’agrada pensar-ho. Hi ha dies que no recorda qui sóc; tampoc sé si sap qui és ella. Tot passa a través de la mirada i el tacte. Per no oblidar la seva veu, he anat a 'buscar-la'. — [Postal enviada per la meva àvia, 2005]
Story Details Details Like 8

Share it on your social network:

Or you can just copy and share this url
Tots els drets reservats